Ficha del libro
×
CHRÓNICA DEL REAL MONASTERIO DE LA SERÁFICA MADRE SANTA CLARA DE LA CIUDAD DE GANDÍA P. JOSEP LLOPIS (OFM ? 1782)
Editorial:
PUBLICACIONS DE LA UNIV. DE VALENC.
Colección:
Fonts Històriques Valencianes
Plazo de entrega estimado:
Sinopsis
CHRÓNICA DEL REAL MONASTERIO DE LA SERÁFICA MADRE SANTA CLARA DE LA CIUDAD DE GANDÍA P. JOSEP LLOPIS (OFM ? 1782). El monestir de Santa Clara de Gandia ha complit 562 anys. Tot i que els Borja no en van ser els fundadors, sí que el van finançar, i elles, les Borja, el van governar. La major part de les filles dels ducs hi ingressaven -encara xiquetes, moltes d'elles- per convertir-se en abadesses. En el seu temps va ser referent de l'espiritualitat franciscana i l'epicentre de la reforma "coletina, un moviment que advocava per tornar a la pobresa originària de l'orde i que es va difondre per tota la península Ibèrica. La 'Chrónica' del pare José Llopis és una gran finestra oberta a l'interior d'aquesta clausura singular. Ens ofereix una descripció ben detallada de les diferents dependències del complex monàstic i una extensa nòmina de les monges que el van habitar fins 1782. Per bé que l'autor, confessor del monestir, es va esforçar per presentar el que hauria de ser un model ideal de comunitat monàstica femenina, llegint entre línies podem acostar-nos a la realitat de la vida en comú de les dones en un convent de l'antic règim.El monasterio de Santa Clara de Gandía ha cumplido 562 años. Aunque los Borja no fueron sus fundadores, sí lo financiaron, y ellas, las Borja, lo gobernaron. La mayor parte de las hijas de los duques ingresaban -aún niñas, muchas de ellas- para convertirse en abadesas. En su tiempo fue referente de la espiritualidad franciscana y el epicentro de la reforma "coletina, un movimiento que abogaba por volver a la pobreza originaria de la orden y que se difundió por toda la península Ibérica. La 'Chrónica' del padre José Llopis es una gran ventana abierta al interior de esta clausura singular. Nos ofrece una descripción muy detallada de las diferentes dependencias del complejo monástico y una extensa nómina de las monjas que lo habitaron hasta 1782. Aunque el autor, confesor del monasterio, se esforzó por presentar lo que debería ser un modelo ideal de comunidad monástica femenina, leyendo entre líneas podemos acercarnos a la realidad de la vida en común de las mujeres en un convento del antiguo régimen.